La pedra té un paper cabdal en l’evolució de l’escultura moderna. Durant el primer terç del segle XX diversos escultors van tornar a la talla directa en pedra, sense cap intermediari. En lloc de fer models d'argila o de guix, i que després tècnics qualificats creessin l’obra definitiva, van començar a tallar les seves pròpies obres, d’inspiració abstracta, com una nova actitud de modernitat.

L’exposició celebra l’estructura de pedra de la Casa Milà —coneguda popularment com La Pedrera— i col·loca a l’interior de l’edifici d’Antoni Gaudí algunes de les talles tardanes de vuit escultors històrics, nascuts entre final del segle XIX i començament del XX: Hans Arp, Louise Bourgeois, Eduardo Chillida, Naum Gabo, Barbara Hepworth, Henry Moore, Isamu Noguchi i Jorge Oteiza, que van ser pràcticament contemporanis; descriu els seus camins artístics, sovint paral·lels, per explorar aquestes noves vies d’expressió, i n’assenyala punts de confluència.

A banda d’aquestes obres abstractes, que entraran en un diàleg profund amb La Pedrera, una secció complementària permet veure que els «pioners» de l’escultura moderna han estimulat la generació següent —Xavier Corberó, Stephen Cox, Luciano Fabro, Barry Flanagan, Cristina Iglesias, Ettore Spalletti i Alison Wilding—, i també que la pedra ha estat inspiració de noves formes conceptuals de treballar.

Comissariat: Penelope Curtis

La Fundació Catalunya La Pedrera treballa en una línia de projectes audiovisuals de producció pròpia lligats a les exposicions que són un testimoni enriquidor en què l’art, la creació, la reflexió i el diàleg amb l’arquitectura de La Pedrera s’han unit amb l’objectiu d’ampliar l’experiència expositiva, allargar-la en el temps, aprofundir en el coneixement de l’artista i la seva obra i connectar amb un públic més ampli.

Per a la mostra «Art en pedra» s’ha encarregat un documental a la directora Neus Ballús (Mollet del Vallès, 1980), una de les mirades més interessant i singulars. L’autora ha construït un collage sensorial a través de la veu de l’escultora britànica Barbara Hepworth per exposar la manera com l’artista entenia l’escultura. Les seves obres en pedra són, també, indissociables dels paisatges singulars de Cornualla i dialoguen directament amb les obres fetes pels homes —i potser les dones— de la prehistòria, que, tal com l’escultora, van trobar en la talla de la pedra una manera d’entendre i expressar el sentit profund de la nostra presència a la Terra.